Cinc anys de l’estat d’alarma per la Covid-19

Així anunciava el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l’estat d’alarma per fer front al coronavirus ara fa cinc anys. Van ser dies difícils i els responsables de gestionar la pandèmia a Catalunya han volgut reivindicar com les administracions, des del Govern als ajuntament, els professionals del sistema sanitari i el conjunt de la societat va unir-se davant aquella situació d’extrema gravetat. En un acte organitzat pel Departament de Salut la consellera de Salut d’aleshores, Alba Vergés, carregava contra els governs ultra i reclamava més inversió pels serveis públics.

En aquest sentit, el també exconseller, Josep Maria Argimon, assegurava que la pandèmia ens ha ensenyat que cal una sanitat i una salut pública molt robusta i una societat molt resilient.

Per la seva banda, Olga Pané, actual consellera de salut, feia referència a la gestió de la pandèmia a les residències, la qual assegurava que va ser millorable, però també recordava que el final de vida de moltes persones ingressades als hospitals en els primers mesos de la pandèmia no van morir sols però si que ho van fer lluny de les seves famílies.

Una de les seqüeles de la covid que preocupen més als professionals de la salut és la covid persistent, desenvolupada pel 23% de les persones infectades i es manifesta amb símptomes que es mantenen durant almenys tres mesos, entre els quals s’inclouen símptomes respiratoris, neurològics, digestius o generals, com ara fatiga i esgotament.

L’estat d’alarma es va anar prorrogant obligant a tothom a reconvertir-se, adaptar-se o fins i tot a tancar l’activitat no essencial a causa de les limitacions sanitàries. En l’àmbit econòmic, un dels sectors més afectats va ser el dels instal·ladors, que cinc anys més tard s’han vist obligats a retornar els ajuts que van rebre durant la pandèmia perquè no els han pogut justificar o no complien els requisits.

Els instal·ladors denuncien que la normativa era difícil d’interpretar per un sector com el seu en el qual hi havia treballadors que es van considerar essencials i d’altres que no.

El confinament va obligar a moltes empreses adoptar el teletreball per poder mantenir l’activitat, cinc anys després, el teletreball s’ha estabilitzat com a una opció per al 16% d’ocupats però amb una tendència a reduir els dies de feina en remot. En els últims mesos, la presencialitat ha guanyat pes arreu del món. Tot i que a Catalunya no es detecten passos enrere generalitzats, institucions com la Generalitat l’han retirat per als alts càrrecs.