Les esquelles, un patrimoni ramader que ara el Lluçanès posa en valor amb una exposició

   Joan Vaqué, de Sant Pere de Torelló (Osona) va ser l’últim mestre esqueller de Catalunya. Es dedicava a confeccionar esquelles de totes les mides per a animals de muntanya i per la seva condició de músic també n’afinava el to. Una mostra al Centre d’Estudis i Recursos de la Transhumànca, a Santa Eulàlia de Puig-oriol, Lluçà,  que es pot veure fins a finals de juny, en recupera una trentena d’exemplars propietat del pastor i col·leccionista Ernest Sitges on se n’explica l’origen i els seus usos.

Les esquelles són un tipus de campana que es lligava al coll del ramat perquè els animals poguessin pasturar lliurement i que el pastor tingués clar on eren sense allunyar-se massa. Ernest Sitges, però, explica que més enllà d’aquest ús originari per saber on eren, fossin lluny o darrere la boira, les esquelles també servien com a amulets. D’esquelles n’hi havia de diferents tipus i classes.

Vaqué, el protagonista d’aquesta l’exposició, a més de fer-les es dedicava a arreglar-les. Anava per les fires d’arreu del país i s’emportava les que estaven fetes malbé per tornar-les a la fira de l’any següent un cop les havia reparat. Una de les particularitats que es pot veure a la mostra, precisament, són aquest tipus de reparacions.

Les esquelles també marcaven les èpoques de l’any. Un dels moments més importants era per Sant Isidre, el 15 de maig, en què es posaven les esquelles més grosses, que donarien pas a l’entrada de l’estiu. En cas de mort en una família, les esquelles més bones es retiraven i es vestia els animals amb campanes més senzilles que havien de lluir durant tres anys, els que durava el dol, com a homenatge al mort.

Les esquelles i tot el que les envolta són un dels aspectes que conformen el ric món que representa la transhumància al país. Josep Salvans, altrament conegut com a ‘Cuca’ i pastor d’Olost des de fa dècades, juntament amb l’associació Solc, va ser un dels impulsors del mapa dels camins transhumants que recorren el Lluçanès. La zona que s’emmarca entre Berga, Ripoll, Manresa i Vic disposa d’uns 200 quilòmetres de camins que gràcies al mapa que van elaborar durant dues dècades s’han pogut recuperar. Malgrat cada vegada l’activitat transhumant sigui més escassa, es mostra molt orgullós de la feina feta i que ajudi a la seva preservació.